| Situación |
| |
c/ Lluís Castells, 14-16-18 |
|
|
| Barrio |
| |
Barri Centre |
| Epoca y arquitecto |
| |
s. XIX (1.883) |
| Descripción |
| |
Es
tracta d’un edifici senyorial, envoltat
d’un jardí, de planta baixa i pis
amb una torre-mirador de dos pisos. El cos central
és de tres tramades i als laterals hi té
adossats cossos auxiliars. La porta principal
és rectangular, de grans dimensions amb
llinda. Les finestres d’aquesta planta són
rectangulars amb reixes de ferro forjat molt treballat.
A la planta baixa d’un dels cossos auxiliars
hi ha una doble galeria amb arcs de mig punt i
columnetes de ferro colat. Al primer pis trobem
dos balcons ampitadors amb tancament de fusta.
Corona l’edifici l’ampit del terrat,
de diferents nivells en el cos central i balustrades
amb pilastres en els cossos auxiliars.
A la façana, coronada en el centre per
les inicials «L.C,», del nom del seu
propietari, destaca el treball amb terra cuita
a les balustres i balcons de les finestres. |
| Historia |
| |
Aquesta
torre fou construïda per a habitatge del
Sr. Lluís Castells i Comas (1827-1893).
Col·laborador en fundacions religioses
i culturals, també fou el constructor del
nou pont de Sant Boi. En morir, el carrer on es
troba l’edifici rebé el seu nom.
Lluís Castells i Comas (1827 - 1894), com
d’altres dels seus germans, va dedicar-se
als negocis, activitat de la qual va obtenir importants
beneficis, sobretot en el comerç transoceànic.
Quan va tornar a Sant Boi promogué diverses
obres, entre les quals cal destacar la construcció
de diversos ponts de fusta, amb pas de peatge,
sobre el riu Llobregat. La força de l’aigua
acaba, repetidament, amb aquells propòsits.
Un altre camp en el qual va destacar, juntament
amb el seu germà Jaume, va ser en els treballs
de modernització de la vila, promovent
iniciatives urbanitzadores com ara el primer eixample,
entre el Cap de la Vila i can Raurich, entre les
quals destaca la seva pròpia casa. També
el trobem com a benefactor, contribuint a les
obres d’embelliment de la població,
com l’església i el casal parroquial.
La següent generació decidí
utilitzar la casa per a l’estiueig, ja que
cadascun dels fills i filles s’instal·là
a Barcelona. Una de les seves filles, Elisa, es
va casar amb l’escriptor Joan Almirall i
Foraster i quan es va quedar vídua va passar
moltes temporades a la casa santboiana. |
| |
|
|
