Material: Ferro pintat. Material dels elements: plom
Mides: 6 metres de diàmetre
Descripció :
L’obra està situada en una zona elevada del carrer
i està concebuda com una estructura vermella circular
sostinguda de forma irregular sobre suports de plom amb la finalitat
de simular objectes quotidians. Aquesta anella amb barana permet
asseure’s mentre es mira la perspectiva de tot el passeig.
Anàlisi :
L’artista
pretén atorgar al públic un status més
actiu que el de simple espectador i per aquesta raó construeix
un espai públic per a reunir-se i poder observar fàcilment
el mirador escultòric, tot establint un doble joc de
mirades creuades. És a dir, es contempla l’obra
i aquesta és un lloc per a contemplar la ciutat.
Biografia de l'artista :
Jordi Colomer ( Barcelona, 1962 )
Jordi Colomer després de passar per l’Escola de Disseny de l’Eina començà a estudiar
Història de l’Art però ho deixà per continuar els seus estudis d’Arquitectura què els
abandonà després de quatre anys al 1986. Aquesta data coincideix amb la seva
primera exposició individual a la Fundació Joan Miró de Barcelona. Des de llavors ha
exposat per tot l’Estat i en diversos països europeus.
Les seves primeres incursions plàstiques es mouen en el terreny de l’abstracció
pictòrica, activitat que relega, sense abandonar-se plenament, per l’escultura, el dibuix i
el collage. En la seva producció objectual busca les vinculacions que s’estableixen
entre els objectes en l’espai o el funcionament tridimensional dels mateixos. Escull un
univers de motius (banyeres, vaixells, martells), reduïts a fragments en moltes
ocasions, on manté les al· lusions al atzar a través de certa pervivència de la idea de
objet trouvé.
A partir de 1989 es fa patent la seva preocupació en l’articulació de l’espai i la
naturalesa constructiva de l’objecte on els elements formals i simbòlics participen en la
definició de l’escultura com entitat, en una línia d’investigació on comença a prendre
força l’escenografia.
Entre 1991 i 1995 residí a París, les obres d’aquesta època complementen una
intensificació de la resolució arquitectònica de l’espai amb referències a entorns
domèstics, entesos com llocs on els objectes funcionen com vestigis d’existències.
A partir de 1996 treballa amb fotografia i vídeo, mitjà amb el que introdueix
explícitament el temps i els actors parlen d’espais urbans i situacions domèstiques on la
familiaritat de les quals es veu alterada per les constants referències al caràcter artificial
de la seva posada en escena. En altres casos la ciutat es converteix en protagonista. A
través de maquetes, construïdes amb petits objectes de cartró i fusta simula trànsits i
vies que li permeten parlar dels nous llenguatges que ofereixen els mitjans visuals ixií
com la condició decadent de la ciutat.
